La Capsa Ambulant d'Artistes

Un projecte de mediació de “El Teler de Llum”, Centre d'Art de Tarragona.

LLuc Queralt visita la presó de Tarragona

10/11/2014

Presó de Tgn_cedida
CAT

(Fragments de la crònica escrita per Esperança Cobo referent a la primera Acció Paral·lela d’en Lluc, el dissabte 25 d’octubre)

«Ja ens profetitzaven a l’entrada que el Barça-Madrid trasbalsaria l’horari biològic i rutinari de la presó, i de retruc l’activitat que tenia programada la Capsa Ambulant d´Artistes amb en Lluc Queralt exercint de demiürg d´un imaginari farcit d´aventures.

(…)

Jo venia com a figurant arrambada. Amb la voluntat de participar com a voyeur de la presentació fotogràfica d’en Lluc a la presó de Tarragona i al mateix temps poder copsar i deambular, si és que es pot descriure d’aquesta manera, per un espai tancat i vigilat com és el territori carcelari.

(…)

Estàvem “dins” de la panxa de la garjola, en un espai fred i asèptic amb una certa estètica congelada en els 70 (…).

Lluc a la presó_J.Pàmies

Les 5 i mitja, els corredors començaven a cobrar vida i alguns reclusos ja treien el cap per la porta del saló d’actes a tafanejar la novetat.

Una música “sabrosona” els convidava a passar, i una congregació diversa d’individualitats va començar a seure a les cadires del saló d’actes. Uns entraven amb cert aire de passar casualment per allà, altres amb l’ímpetu d’una joventut clausurada anticipadament. Estaven també els que apareixien amb un aire pensarós i sorneguer, però allà hi havia un públic esperant que la caixa s’obrís i el temps passés més fàcilment. Havia arribat el moment del demiürg.

L´Aladí tarragoní va fer acte de presència i mitjançant la projecció d’imatges en una pantalla i en un rigorós blanc i negre vàrem començar a viatjar per paratges exòtics i desconeguts.

En Lluc ens va oferir una visió dels Mennonites (…). Les fotografies mostraven una comunitat tancada, autosuficient i marcadament ortodoxa. Podíem trobar els paral·lelismes d’aquest gueto humà en el ritme de la presó, amb les seves mancances, normes i rutines. Els espectadors semblaven entendre aquest món tancat (…).

Després d’aquest tema el fotògraf ens va oferir imatges fosques i dures del seu viatge a les mines de Potosí, un periple a la profunditat de la terra. Des d’unes condicions infrahumanes Lluc retrata individus rendits física i moralment i ajudats a suportar les dures condicions de vida gràcies a les fulles de coca.

Mentre les imatges emergien sobre la pantalla la meva mirada escodrinyava amb atenció els gestos facials dels reclusos, es podia entreveure que els temes, probablement ben escollits, havien fet efecte i acaparat l’atenció dels presents. (…)

Moltes imatges, molt viatge. Que pensaria el seu públic reclòs i sense poder-se moure lliurement? Retrocedirien en el temps o mentalment fugirien en els seus somnis?

(…)

Encara recordo dies després un enganyatalls que dibuixaven un escenari marí en un dels patis on els reclusos es socialitzaven i estiraven les cames. L’al·legoria d’un mar artificial en un món extemporani. Segurament algun reclús havia comprès també la metàfora del temps i l´espai veient les imatges d’en Lluc. »

Esperança Cobo

(La Capsa Ambulant d’Artistes a la Presó, clip Tac12)

(Imatges: Presó de Tarragona, Josep Pàmies i Lluc Queralt)

Lluc a la presó2_J. Pàmies

 

ESP

(Fragmentos de la crónica escrita por Esperanza Cobo referente a la primera Acción Paralela de Lluc, el sábado 25 de octubre)

«Ya nos profetizaban en la entrada que el Barça-Madrid desconcertaría el horario biológico y rutinario de la prisión, así como la actividad que tenía programada la “Capsa Ambulant d´Artistes” con Lluc Queralt ejerciendo de demiurgo de un imaginario repleto de aventuras.

(…)

Yo venía como figurante. Con la voluntad de participar como voyeur de la presentación fotográfica de Lluc en la prisión de Tarragona, y al mismo tiempo poder deambular, si se puede describir así, por un espacio cerrado y vigilado como es el territorio carcelario. (…)

(…) Un espacio frío y aséptico con una cierta estética congelada en los 70 (…). Las 5 y media, los corredores empezaban a cobrar vida y algunos reclusos se asomaban al salón de actos a espiar la novedad.

Una música “sabrosona” les invitaba a pasar, y una congregación diversa de individualidades empezó a sentarse (…). Unos entraban con un aire de pasar casualmente, otros con el ímpetu de una juventud clausurada anticipadamente. Estaban también aquellos que aparecían con un aire pensativo y socarrón, pero allí había un público esperando que la caja se abriera y el tiempo pasara más fácilmente. Había llegado el momento del demiurgo.

(…)

Menonitas_Lluc Queralt

Lluc nos ofreció su visión de los Menonitas (…). Las fotografías mostraban una comunidad cerrada, autosuficiente y marcadamente ortodoxa. Se podían encontrar paralelismos entre este gueto humano y el ritmo de la prisión, con sus fallos, normas y rutinas. Los espectadores parecían entender este mundo cerrado (…).

Después de este tema el fotógrafo ofreció imágenes oscuras y duras de su viaje a las minas de Potosí, un periplo por la profundidades de la tierra. Con unas condiciones infrahumanas, Lluc retrata individuos extasiados física y moralmente y ayudados a soportar las duras condiciones de vida gracias a las hojas de coca.

Mientras las imágenes emergían de la pantalla, mi mirada escudriñaba con atención los gestos faciales de los reclusos, se podía entrever que los temas, probablemente bien escogidos, habían hecho efecto y captado la atención de los presentes. (…)

Muchas imágenes, mucho viaje. ¿Qué pensaría su público recluido y sin poderse mover fácilmente? ¿Retrocederían en el tiempo o mentalmente huirían en sus sueños?

(…)

Aún recuerdo días después unas engañifas que dibujaban un escenario marítimo en uno de los patios donde los reclusos se socializaban y estiraban las piernas. La alegoría de un mar artificial en un mundo extemporáneo. Seguramente algún recluso había entendido también la metáfora del tiempo y el espacio con las imágenes de Lluc.»

Esperanza Cobo

(La Capsa Ambulant d’Artistes en la Cárcel de Tarragona, clip Tac12)

(Imágenes: Prisión de Tarragona, Josep Pàmies y Lluc Queralt)

Advertisements
%d bloggers like this: