La Capsa Ambulant d'Artistes

Un projecte de mediació de “El Teler de Llum”, Centre d'Art de Tarragona.

L’UNIVERS DEL FANZINE I LES PUBLICACIONS AUTOGESTIONADES

26/09/2016

capsafanzines_m-ferre20

“El fanzine, com a pràctica nòmada, no acostuma a passejar-se sobre les catifes vermelles del circuit editorial. Es tracta, més aviat, d’aventurar-se per camins abruptes i arriscats, de dormir al ras. Canalla i valent. Imperfecte i artesà. La intempèrie li confereix llibertat. Independència.
Un lloc on investigar i experimentar amb les múltiples formes de veure i expressar el món a través de l’humor irreverent, el desvergonyiment, l’afecte, la sensibilitat…”

         capsafanzines_m-ferre19            capsafanzines_m-ferre02

El dissabte 9 de juliol vam realitzar el taller i l’acció pública “Fanzines i Publicacions Autogestionades” al café La Cantonada.

A les 17.30 va començar el taller: vam convocar un grup de participants que, juntament amb els col·lectius que volíem donar a conéixer (Delirópolis, Junkie Python, Bohemian, Tarraco Profana i Sal Maldom), van realitzar una “Publicació” col·lectiva en un suport diferent: la pròpia Capsa. Entre tots vam escollir el tema o fil narratiu sobre el que treballar (la calor) i cada col·lectiu es va encarregar d’una part del dispositiu com si fos una publicació de 5 pàgines: portada, págines 1-3 i contraportada (porta, abatible, altra porta, giratòries i sostre).

        capsafanzines_m-ferre12            capsafanzines_m-ferre08

Una vegada la intervenció a la Capsa va estar enllestida, cap a les 20h, vam començar l’acció pública, amb l’objectiu de donar a conéixer diferents publicacions autogestionades que es mouen per Tarragona, qui hi ha darrere, com funcionen…
Marco Rodríguez (activista cultural, promotor i dj Ecléctico) va ser l’encarregat d’introduïr als col·lectius (qui van disposar d’uns cinc minuts per a presentar-se de la manera que els hi va semblar millor: amb paraules, amb imatges, a través del vídeo, de la música…), de repensar l’univers del fanzine en general i a Tarragona en particular, i de moderar el posterior debat.

capsafanzines_m-ferre23
Algunes dels temes que van sortir van ser:

Què és un fanzine?
Actitud socio-política
Criteris estètics: art, disseny
El còmic dins del fanzine
Conflictes dins del món del fanzine
El romanticisme i necessitat del paper
Formes d’organització: Procés de treball/Presa de decisions (criteris de selecció, edició, maquetació, publicació…)
Eines narratives i de construcció gràfica
Joc imatges i text
Sentit crític
Relació amb “Sector editorial”
Precarietat vs Autonomia (empoderament)
Llibertat d’expressió?
Horitzontalitat

L’acció va cloure amb la invitació a entrar a la Capsa-Fanzine, tocar, parlar amb col·lectius, comprar-ne els exemplars que havien portat…

En aquest enllaç podreu trobar tota la informació i enllaços sobre els col·lectius que van participar a l’acció:
https://www.facebook.com/events/1556684314627435/permalink/1561905074105359/

capsafanzines_m-ferre27

Imatges: Montse Ferré 

Per veure més imatges de l’acció.

Post de l’acció al blog de Sal Maldom

Anuncis

Fer enrojolar les columnes del teatre

30/05/2016

CAT

RobOlivan_OlgaMau00

Des de l’inici del projecte de mediació cultural Capsa Ambulant d’Artistes, vam entendre que calia donar cabuda a totes les formes d’art i disciplines. Així doncs, a la Capsa, van anar “entrant” fotògrafs, dissenyadors, cineastes, poetes, performances, pintors, escultores, col·lectius d’art urbà, il·lustradores, músics… Però, tot i el nostre desig de treballar amb professionals de la dansa contemporània, ens costava trobar la persona que la plasmés amb la plasticitat que volíem. Finalment va sorgir un nom, Roberto Olivan: un dels ballarins i coreògrafs més prestigiosos del panorama internacional.

En les primeres comunicacions amb en Roberto ens vam adonar de la seva proximitat, predisposició i entusiasme, i de seguida, vam concretar fer una doble sessió de taller obert i acció pública on ambdues activitats es barregessin i esdevinguessin una.

RobOlivan_OlgaMau01

Dissabte 30 d’abril a les 9’40 del matí ens trobàvem al vestíbul del Teatre Tarragona per començar el taller, master class, assaig general, work in progress… (digueu-ne com vulgueu), de dansa contemporània amb una vintena d’assistents als quals només se’ls havia demanat: curiositat i motivació. El propòsit era agosarat, ja que d’aquella breu trobada n’havia de sorgir un treball per mostrar en públic.

          RobOlivan_OlgaMau02        RobOlivan_OlgaMau05

Després d’un breu escalfament, en pocs minuts tothom estava disposat a moure’s sota la direcció del coreògraf. El matí va passar de pressa i a les 12’30 va entrar el públic, va sonar la música i… Ens vam sorprendre amb la meravellosa proposta ballada d’aquell grup de persones que, tot i que només feia uns “instants” que es coneixien, van ser capaces d’executar un joc coreogràfic tan intens, bell, efímer i espontani que feia enrojolar les columnes del teatre.

RobOlivan_OlgaMau08

Imatges: Olga Dalmau

Per saber més sobre Roberto Olivan


ESP

Ruborizar las columnas del teatro

Desde que iniciamos el proyecto de mediación cultural Capsa Ambulant d’Artistes, entendimos que era necesario dar lugar a todas las formas de arte y disciplinas. Así pues, en la Capsa fueron “entrando” fotógrafos, diseñadores, cineastas, poetas, performances, pintores, escultoras, colectivos de arte urbano, ilustradoras, músicos… Pero, aunque teníamos el deseo de trabajar con profesionales de la danza contemporánea, nos costaba encontrar a la persona que plasmara la plasticidad que queríamos. Finalmente surgió un nombre, Roberto Olivan: uno de los bailarines y coreógrafos más prestigiosos del panorama internacional.

RobOlivan_OlgaMau09

En las primeras comunicaciones con Roberto ya descubrimos su proximidad, predisposición y entusiasmo y, en seguida concretamos hacer una doble sesión de taller abierto y acción pública donde las dos actividades se mezclaran y se convirtieran en una.

El sábado 30 de abril a las 9’40 de la mañana nos encontrábamos en el vestíbulo del Teatro Tarragona para empezar el taller, master class, ensayo general, work in progress… (le podemos llamar como queramos), de danza contemporánea con una veintena de asistentes a los que sólo se les había pedido: curiosidad y motivación. El propósito era muy atrevido ya que de ese breve encuentro debía salir un trabajo para ser mostrado en público.

RobOlivan_OlgaMau03

Después de un breve calentamiento, en pocos minutos todos estaban dispuestos a moverse bajo la dirección del coreógrafo. La mañana pasó deprisa y a las 12’30 entró el público, sonó la música y… nos sorprendimos con la maravillosa propuesta de ese grupo de personas que, aunque sólo hacía unos “instantes” que se conocían, fueron capaces de ejecutar un juego coreográfico tan intenso, bello, efímero y espontáneo que ruborizó las columnas del teatro.

           RobOlivan_OlgaMau06            RobOlivan_OlgaMau07

Imágenes: Olga Dalmau

Para saber más sobre Roberto Olivan

EL LABERINT COM ESPAI DE JOC

29/01/2016

PoligonParcNadal_01

CAT

El laberint és una forma universal, existeix des de la prehistòria i en totes les civilitzacions hi és present, d’una manera o d’una altra.
Qui no recorda el laberint de miralls del Tibidabo? O el de Pacman? O a l’inquietant Bowie i els Goblins a la pel·lícula vuitantera “Labyrinth”?

El 28 de desembre, amb Polígon Cultural, vam visitar el Parc de Nadal, un espai de lleure infantil, per a plantejar una activitat on els més petits tinguin l’oportunitat de repensar l’espai com un espai de joc fet a la seva mida.

PoligonParcNadal_02

En la primera presa de contacte ens presentem. Els hi expliquem que a Polígon Cultural ens agrada entendre la ciutat com un espai d’experimentació i de joc, i ens comencem a preguntar vàries coses. Com juguem (al carrer)? Què ens agrada més d’aquests espais de joc? I menys? Què és un laberint i quines possibilitats te?

PoligonParcNadal_03

A continuació repartim papers i llapissos de colors per a dibuixar els nostres propis laberints, allà on ens agradaria perdre-n’s, allà on volem que els nostres companys es perdin. Una vegada fets els dissenys, fem dos grups, dividim l’espai, i dibuixem, amb cinta adhesiva i al terra, un laberint inspirat en els dibuixos que ens han agradat més. Com més difícil millor, més complicat ho tindran els companys de l’altre grup per trobar la sortida!

PoligonParcNadal_04

Intervenim l’escenari, l’espai que ens han cedit des del Parc de Nadal, i el convertim en el nostre propi espai de joc. Descobrim, així, que no calen massa coses per jugar: un paper, un llapis, cinta adhesiva i molta imaginació.

PoligonParcNadal_05

Imatges: Capsa Ambulant d’Artistes

Més informació Polígon Cultural: http://www.poligoncultural.com/


ESP

EL LABERINTO COMO ESPACIO DE JUEGO

El laberinto es una forma universal, existe desde la prehistoria y está presente, de una forma u de otra, en todas las civilizaciones.
¿Quién no recuerda el laberinto de espejos del Tibidabo? ¿O el de Pacman? ¿O al inquietante Bowie y los Goblins en la película ochentera “Labyrinth”?

El 28 de diciembre, con Polígon Cultural, visitamos el Parc de Nadal, un espacio de ocio infantil, para plantear una actividad donde los más pequeños tuvieran la oportunidad de repensar el espacio como un espacio de juego hecho a su medida.

PoligonParcNadal_06

En la primera toma de contacto nos presentamos. Les explicamos que a Polígon Cultural nos gustaba ver la ciudad como un lugar de experimentación y de juego y nos empezamos a preguntar varias cosas. ¿De qué manera jugamos (en la calle)? ¿Qué nos gusta más de estos espacios de juego? ¿Qué nos gusta menos? ¿Qué es un laberinto? ¿Qué posibilidades tiene?

Después repartimos papeles y lápices de colores para dibujar nuestros propios laberintos, donde nos gustaría perdernos, donde nos gustaría que se perdieran nuestros compañeros. Cuando tenemos los diseños hechos, nos separamos en dos grupos, dividimos el espacio, y dibujamos, con cinta adhesiva y en el suelo, un laberinto inspirado en los dibujos que nos han gustado más. La idea es que cuánto más difícil sea el laberinto, mejor, más complicado lo tendrán los compañeros para encontrar la salida!

PoligonParcNadal_07

Intervenimos en el escenario, en el espacio que nos han cedido desde el Parc de Nadal, y lo convertimos en nuestro propio espacio de juego. Descubrimos, así, que no se necesitan demasiadas cosas para jugar: papel, lápiz, cinta adhesiva y mucha imaginación.

Imágenes: Capsa Ambulant d’Artistes

Más información Polígon Cultural: http://www.poligoncultural.com/

De la imatge a la paraula; Mar Borrajo a l’Escola de Lletres

13/01/2016


MarAccioParal·lela

El 22 de desembre la Capsa Ambulant d’Artistes visita el Taller d’Escriptura Creativa de l’Escola de Lletres de Tarragona; la dissenyadora i il·lustradora Mar Borrajo hi fa un taller. Aquest és un grup estable on en els professors Jordi Vinyals i Adrià Targa, proposen tot de tècniques, mètodes i joc literaris per tal de fomentar la pràctica creativa als participants.

MarAccioParal·lela              MarAccioParal·lela

La Mar ens explica la seva feina, l’amor per la forma de les paraules, el seu neguit per dibuixar, l’interès per explicar amb imatges, casar textos i traç. A posteriori ens proposa un exercici; en base a una revista escollim una paraula i ens concentrem en ella. Després busquem imatges, les retallem i en fem un collage. Finalment, del collage resultant, en fem un text literari. La Mar, com a il·lustradora, sap que les imatges i les paraules van unides. Que els mecanismes del cervell són molt visuals. Que les històries les configuren paisatges, cares, colors i formes; ja siguin oníriques o reals.

A continuació alguns exemples del joc proposat per la Mar:

Carme-Carles

DESCONCIERTO

de Carme Carles

No té clar si el coet és una ampolla gegant o si l’ampolla és una nau minúscula.

L’astronauta alcohòlic es mira de lluny, la lluna.

Ester-Balcells-Font

NOCHE

de Ester Balcells Font

S’obre el parèntesi a la llum del dia. Un llarg rectangle negre t’espera abans que arribi l’alba. L’has omplert mil cops abans i encara et queden uns milers per omplir, però no ho pots evitar. Tens l’emoció a les puntes dels dits, com cada vespre en arribar la nit. T’espera el llarg rectangle verge i et toca decidir.

Maria-J.-Fernández-de-la-Torre

EMBRUIX ORB

de Maria J. Fernández de la Torre

On vols mirar, si no hi ha res a veure?

Sotsobra la mar als ulls sords, la càmera no escolta la guitarra muda que s’estira a la sorra.

La pell oblida l’esforç de l’embruix que te la indignació massiva.

Què vols mirar, si no hi ha res a veure?

Vols escoltar el tacte dels amants?

Vols olorar la imatge del sol?

Vols assaborir la història que explica la càmera?

Estira’t a la sorra al costat de la guitarra adormida.

No cal que miris, no hi ha res a veure.

Jordi-Massalles

INRAVISIÓ

de Jordi Massalles

Concepte teòric de Bio-òptica. Desenvolupat a principis del segle XXI pel Dr. Ferninand Lozère a partir dels estudis del comportament fractal de les partícules foto-iòniques que es desprenen en les reaccions químiques provocades pel làser. El Dr. Ferinand Lozère partia de la hipòtesi que es podia crear un camp bio-magnètic que generés la invisibilitat dels cossos vius a partir de sotmetre’ls a una emissió continuada d’elements iònics amb baixa intensitat.

Els primers indicis d’aquesta possibilitat es van fer palesos entre el 1996 i el 1999, amb les estranyes desaparicions de ramats d’ovelles al Pirineu i ala Garrotxa. El misteri es va resoldre quan algunes agències militars d’investigació van admetre que estaven darrera dels fets.

Basat en els principis de la Inravisió, el Dr. Ferdinand Lozère va dissenyar la OR -1 i la OR-2, (Orbital Rariodolgy), uns potents dispositius, amb un semblant sorprenent a les antigues càmeres de Super 8, que focalitzaven un objectiu, resseguien tots els seus punts i el sotmetien a una radiació graduada en intensitat, de manera que l’objecte quedava envoltat en un camp que resultava invisible a l’ull humà.

Les primeres proves realitzades amb éssers humans no van obtenir els resultats esperats. Els subjectes només van quedar parcialment invisibles amb una consistència corpòria semblant a l’estat gasós de la matèria. L’aparença que donaven era la d’éssers fantasmagòrics.

Aquest fracàs no aturà les pretensions de les agències militars d’investigació que un cop fetes algunes correccions en les OR i en la intensitat de les emissions van llançar-se a provar l’experiment en una escala més gran, en una ciutat de dimensions mitjanes. El lloc escollit fou la ciutat de Reus, una ciutat considerada perfectament prescindible segons els criteris de les autoritats competents.

No es pot establir amb rotunditat que l’experiment fos un fracàs, més aviat no aportà cap element que no es conegués amb anterioritat. Fou la simple constatació d’un fet que ja se sabia. Els efectes encara perduren 30 anys després, Reus és una ciutat plena de fantasmes que fan la seva vida, i amb els quals no ens podem comunicar. Actualment en els cercles científics es qüestiona obertament l’efectivitat de l’experiment i de la teoria mateixa de la inravisió, si bé no hi hagut cap intent, ni cap iniciativa per tal d’esmenar i de revertir la situació dels habitants de la ciutat de Reus.